Ordenació diaconal de Xavier Montané i Samuel Gutiérrez.

La família natural i la família cristiana van celebrar-ho amb goig diumenge 11 d’octubre, a les 18h, a la Catedral de Sant Llorenç. No són les primeres ordenacions en temps de pandèmia, però per a l’Església de Sant Feliu de Llobregat sí. Per això, rere les mascaretes dels assistents, dels concelebrants i dels nous diaques, Xavier i Samuel, els somriures amagats eren signe de la gran joia compartida per tothom. I a la vista, els ulls, que ho havien d’expressar tot, en general, lluminosos, i en algun rostre, plorosos d’emoció.

Han estat estranyes les circumstàncies: amb aforament limitat i assistència amb invitació, i també amb retransmissió en directe per YouTube, primera experiència des de la catedral, amb algunes deficiències tècniques i de connexió, però que ha permès a altres persones de participar simultàniament a l’acte.

La litúrgia va acompanyar per celebrar amb tota l’efusió la festa de la comunitat cristiana que rep aquest nou do: el cor format pels seminaristes, acompanyats d’orgue i trompeta; els diversos ritus, des de la pregària cantada de les lletanies, a la imposició de les mans per part del bisbe Agustí, a les promeses dels nous diaques, a la seva vestició, amb l’estola i la dalmàtica, signe visible dels nous diaques. Les abraçades d’acollida i felicitació, del bisbe Agustí i sobretot, dels altres diaques, més aviat contingudes, substituïen en certa manera l’espontaneïtat del moment per gestos més sobris.

Les paraules d’agraïment dels nous diaques al final de la celebració acaben així: “No volem ser servits, volem viure servint. Hem vingut a rentar-vos els peus, i us demanen la vostra pregària perquè ens puguem mantenir fidels a la missió encomanada de servir humilment el poble de Déu”.


Quan vam anunciar les ordenacions en aquest web, vam conèixer una mica més el testimoni del Samuel; avui és el ja diaca Xavier qui comparteix la seva experiència:

Aquests darrers mesos abans de l’ordenació he pres consciència de dos fets importants: que la comunitat em converteix i la comunitat em salva. En ella m’he sentit acollit, estimat, i reconegut per la meva vocació. He pogut acabar de discernir, agafar ganes, il·lusió. I això s’ha donat en la comunitat perquè la gent ha estat instrument de Déu, perquè he reconegut la crida en ells, és a dir, m’he sentit cridat per ells a servir: és aquí on reconec la crida i la vocació, la voluntat de Déu, el que Ell vol de mi.

La comunitat ha pres noms diferents, al llarg del temps: Primer, Sant Pere i Sant Pau, del Prat de Llobregat, la meva parròquia d’origen. Sempre hi he estat, amb diferents intensitats: Els meus pares m’hi portaven. L’Esplai va ser la porta d’entrada i allà va creixer la meva fe. La catequesi em va formar. Els grups de joves que vam iniciar van ser com un regal, i l’eucaristia dels diumenges al vespre, l’aliment per la setmana.

I després, Sant Antoni Abat i Santa Maria de la Geltrú, a Vilanova i la Geltrú. I ara, Piera, Ca n’Aguilera, el Bedorc, Els Hostalets de Pierola, Vallbona d’Anoia i La Llacuna.  

Una imatge que m’agrada: La comunitat, com el pa, es parteix i reparteix. Ens alimentem de la comunitat, com ho fem amb el pa, per ser comunitat i sortir a servir als altres. La meva vocació té molt d’això: jo vull ser comunitat, i dins la comunitat servir, ara com a diaca. A la comunitat hi ha diversos serveis, un parteix el pa, un altre el reparteix. Per mi, el gest de repartir el pa és símbol del ministeri diaconal, aquesta vocació de servei a la comunitat i al món que vull que sigui la meva vida.