Reproduïm aquest article del bisbe Xabier Gómez publicat aquesta setmana a la revista Vida Nueva en record del papa Francesc.
El Papa Francesc va venir de la “fi del món”, va arribar d’una perifèria geogràfica plena de vida al centre del catolicisme per posar les perifèries existencials i els qui les habiten al cor de la missió de l’Església. Francesc ha estat un Pastor Universal que s’entenia a si mateix com a deixeble missioner. Els dotze anys de servei i magisteri han iniciat la crida a posar l’Església en estat permanent de missió, en sortida sinodal. No hi ha cap missió sense testimoni. En un moment global que necessitava testimonis més que mestres, el Papa Francesc ha estat sobretot testimoni del Ressuscitat i després mestre en el discerniment i la santedat de la porta del costat.
En una Església hospital de campanya, Església que es mira a la icona del bon samarità i de la dona samaritana, Francesc va proposar el fenomen de les migracions com el “signe dels temps”, del nostre temps. I no es va equivocar. En fer-ho va aconseguir despertar consciències amb una sola paraula pronunciada sobre el Mar Mediterrani convertit en fossa comuna: vergonya. Ens ensenya que la indiferència i la cultura del descart també maten. Amic de la vida i dels pobres va voler reformar l’Església des de la proximitat als descartats de tota mena. Entre ells, les persones migrades i refugiades portadores d’un missatge diví. En la tradició dels profetes i en continuïtat amb els seus predecessors, Francesc amb gestos, trobades, viatges i paraules deixo un llegat al Poble i un missatge a la humanitat. Encara que alguns es neguin a reconèixer-ho, sabem que el Déu de Jesus ens parla per mitjà de les persones en mobilitat humana forçada. Ens parla en una Encarnació continuada a través de rostres, històries de lluita, superació, a través de xarxes de solidaritat que es teixeixen per tot el món. Déu camina amb elles i ells, ens crida a fer un “nosaltres” cada cop més gran. Francesc no es va limitar a parlar de les persones migrades, sinó a parlar amb les persones migrades. Ens va convidar a mirar els ulls i escoltar amb el cor. El fenomen de les migracions és complex, però no s?acabarà amb mesures coercitives o dissuasòries. Reclama més igualtat i progrés en pau als països d’origen.
Amb Francesc hem redescobert la catolicitat com a clau hermenèutica davant de l’hostilitat. I l’hospitalitat com a font d’espiritualitat i de conversió quan acull i es deixa transformar per les noves síntesis culturals. Pocs referents morals a nivell global com Francesc han parlat de la urgent i necessària fraternitat universal com a horitzó ètic i moral. Dignitat de la persona i bé comú, “ciutadania plena” i amistat social, aquest és el marc en què ens movem i ens mourem endavant. Per al Papa Francesc els migrants i refugiats van ser prioritat, perquè hi trobem el Senyor i perquè amb elles i ells apreníem a desarmar les injustícies, violències i desigualtats que empenyen a deixar el propi país a la recerca d’un futur. El dret a migrar de manera segura, però sobretot el dret a no haver de migrar continuaran sent les propostes de l’Església de portes obertes per a tothom. El Papa de la misericòrdia i la proximitat es va arremangar per liderar una Església que salva vides, que salva del sense sentit, l’individualisme, la fragmentació o la deshumanització, salvar-nos junts per salvar-nos tots. Francesc que va iniciar el seu ministeri a Lampedusa va estar a punt de concloure’l a les Illes Canàries, del Mediterrani a l’Atlàntic, porto sempre les persones migrades i refugiades al cor i per sempre els ha col·locat al cor pastoral de l’Església, on batega el Cor de Crist, bon Pastor.
Article publicat a la revista Vida Nueva
