Samuel Gutiérrez i Xavier Montané seran ordenats l’11 d’octubre a la catedral de Sant Llorenç.

Serà una celebració sota el lema escollit pels ordenands, “Serviu el Senyor amb alegria”, i alhora marcat pel context de la pandèmia que vivim. De fet, per motius de l’emergència sanitària, només es podrà assistir físicament a la celebració amb invitació, per tal de respectar els límits d’aforament indicats per les autoritats.

L’ordenació diaconal de mans del bisbe Agustí serà un pas molt important per al Samuel i el Xavier, perquè s’inicia el seu servei com a ministres ordenats, entrant ja a formar part del clergat. Un do d’amor de Déu que s’enriquirà, camí fent, amb la posterior ordenació sacerdotal. Al llindar d’aquest pas cap endavant, demanem al Samuel una mirada cap enrere, sobre el seu recorregut de seguiment a Jesús:

Ja fa un grapat d’anys, gairebé 20, que a la senzilla parròquia de Sant Joan Baptista de Sant Feliu de Llobregat, acollidora i humil, vaig experimentar per primera vegada l’amor de Déu. La trobada personal amb Jesús va canviar radicalment la meva vida. Aleshores va començar una apassionant història d’amistat amb llums i ombres, però en la qual Déu sempre s’ha mantingut fidel.

Durant molts anys he viscut com a laic consagrat enmig del món. El fet d’entrar molt jove a treballar a Catalunya Cristiana ha estat, en aquest sentit, providencial. Gairebé una feina «feta a mida», una autèntica benedicció de Déu. Però, tot i la satisfacció d’una vida més o menys unificada al voltant de Déu, el Senyor em demanava un do més gran de la meva vida, un compromís i un lliurament més radicals. Després de molta pregària i discerniment, he descobert, amb sorpresa, que Déu em cridava a estimar-lo servint-lo com a apòstol i pastor en l’exercici del ministeri sacerdotal: «Qui hi enviaré?» Experimento amb força que Déu em convida a expropiar la meva vida a favor seu i dels germans i posar-la al servei de la comunió, en aquest hospital de campanya en què s’ha convertit avui l’Església. Ara, a les portes de l’ordenació diaconal, la meva fragilitat i pobresa són avui encara més evidents, però sembla que això, per a Déu, no és sinó una condició necessària.  Per això, davant de la seva insistència i del seu amor, si el Senyor ho demana i l’Església reconeix l’autenticitat d’aquesta crida, responc amb entusiasme: «Aquí em tens. Envia-m’hi.»