Testimoniatges de dos rectors que canvien de parròquies.

Cada any, a les acaballes del curs i iniciant l’estiu, solen anunciar-se canvis al capdavant de les parròquies o responsabilitats diocesanes. Així és a la nostra i a les altres diòcesis. La setmana passada donàvem raó dels nomenaments parroquials que el bisbe Agustí comunicava amb data 10 de juliol.

Certament, les comunitats parroquials també comparteixen aquesta experiència de renovació, però… com viuen en primera persona aquests canvis els sacerdots? Els hi hem preguntat a un parell de mossens, un de cada vicaria.

 

Mn. Joan Ramon Bullit
Nascut a Vilafranca del Penedès
52 anys
27 anys d’ordenació sacerdotal
D’Esparreguera a Ordal i altres parròquies del Penedès

 

No podia esperar les circumstàncies viscudes aquest últims mesos de curs. Com no s’ho esperava ningú. Però, crec que ha estat una nova oportunitat d’estar amb la gent.

No he pogut acompanyar físicament, però han estat moltes les trucades que he fet, amb un diàlegs intensos i molt sincers: Com et trobes físicament? Com viuen el confinament els nens? Com vius la malaltia a l’hospital? Com va la recuperació a l’hotel habilitat que t’han assignat? Sento moltíssim la mort del teu pare sense que l’hagueu pogut acompanyar els últims dies! No hi ha paraules per a expressar el dolor per la pèrdua de pare i mare en dos dies de diferència… Una oportunitat intensa de fer de pastor acompanyant a les persones que Déu m’ha posat al meu davant precisament, per estar a prop en el moments de dificultat. Fer de pastor comunicant la presència d’un Déu que es fa trobadís perquè estima, un Déu familiar perquè estima, un Déu que pateix en els moments de tragèdia perquè és un Déu que estima…

I moltes les trucades que he rebut molt càlides, amables, que m’han donat molta força. Moments de copsar l’amistat fonda que uneix el mossèn amb la feligresia i els feligresos amb el prevere. N’he donat gràcies a Déu. He constatat aquest dies, que el tresor més gran que tenim són els altres i la gran amistat que ens uneix a molts i moltes, precisament, perquè el nostre ministeri ens dona la gran oportunitat d’arribar a moltes persones en el  moments fonamentals de la seva vida: naixement, aniversaris, situacions de pobresa en diferents àmbits, malaltia, mort…

I la proposta de canvi també em va ser una sorpresa. No hi pensava, sincerament, i després de tants anys a Esparreguera, continuar aquí, se’m plantejava com a normal. Després de l’ensurt inicial, però, vaig pensar en la meva disponibilitat a tot el que se’m demani d’aquesta Església que m’ha donat tant al llarg de la meva vida. I vaig viure i visc el canvi, com a nova oportunitat d’anar expressant el meu amor radical al Jesús de la història i Crist de la fe, que em demana ser instrument humil però efectiu del seu amor a tota la humanitat. Amor obert allí on es cregui oportú. No estic al servei d’un poble o un grup determinat; estic al servei del Poble de Déu.

Valoro, amb tot, el haver estat molts anys en una mateixa població i encara més anys, en un mateix arxiprestat perquè amb els temps, la gent et va coneixent i agafant confiança.

I visc el canvi segur de l’ajut que sempre em donen els altres i l’ajut inestimable, que Déu sempre em dispensa. Sempre, però sobretot, en situacions de canvi, com he viscut aquest últims mesos!

Mn. Ramon Maria Bosch Vendrell
Nascut a Sant Vicenç dels Horts
53 anys
27 anys d’ordenació sacerdotal
De Piera, Hostalets, Vallbona, Cabrera i Llacuna a Esparreguera i Monistrol

Han estat 29 i 12 anys, compartits amb les diverses comunitats, i això crea un gran nombre de lligams molt seriosos i profunds. Desfer aquesta xarxa tan estreta no sempre es fàcil: els nusos que fa temps que estan lligats son mes durs de desfer. Fins aquí en resum és un dol difícil i que cal fer. Tensa, però, la corda perquè es mantingui afinada i viva, la il·lusió per les noves comunitats, per les noves persones; també pels nous reptes que ens han de seguir fent créixer. En l’estimació no hi ha trencadissa: Déu ens ha fet un cor que sempre pot sumar, sense haver de restar… en resum un canvi que s’acull amb moments de tots colors: els capellans no som al marge de tota experiència humana de canvi.

El principal recolzament en aquests moments de canvi és una convicció, potser la única que tinc de debò, i és plenament presa de Sant Pau: res ens pot separar de l’amor de Déu. No hi ha camí ni bancada que estiguin lluny de la misericòrdia de Déu; ni tampoc hi ha situació que no sigui una oportunitat de vida en l’Evangeli. Certament que hi ha un dol en un trencament així, però en el cor de Déu, només hi ha vida i crida, i sortim dels dols amarant-nos d’aquesta vida, i afinant l’oïda a les noves crides.

Acompanya molt viure també aquesta experiència de canvi personal compartida amb les comunitats cristianes, que juntament amb el capellà, realitzen també aquest canvi en la recerca de la fidelitat a Déu i a l’Evangeli: de fet és una etapa més en la que mútuament ens sostenim com ho hem mirat de fer al llarg de tots aquests anys de vida comunitària. Com a capellà no soc res sense l’Església i, particularment la comunitat que he estat enviat a servir: d’elles n’he tret cada crida que m’ha fet sentir el goig de ser capellà, d’elles n’he tret el motiu per remuntar cada moment de feblesa, i vers cada comunitat només sento motius de profunda gratitud. La bellesa del temps compartit em fa també joiós davant la bellesa del serveis a les noves comunitats que el Senyor em confia.

La nova missió rebuda es produeix en context de pandèmia, rebrots, incerteses, crisi econòmica… Quan aprens a conduir s’ensenya que cal entrar en les corbes perilloses frenant i sortir-ne accelerant. Tinc la sensació d’aquesta frenada brutal, i crec que comparteixo amb tothom l’astorament i el sentiment de tristesa davant tot el cadenat de patiments. Amb tot estic convençut que si no trobem en la fe, en la caritat, en la crida de l’Evangeli, la força per accelerar de nou les actituds de servei, d’acollida, de renovació, de resposta als reptes, els cristians deixarem de ser motors de creixement de les persones i consol del patiment, per convertir-nos en una causa més de sofriment amb el nostre pessimisme: en lloc de ser bona notícia, serem boira que tapa el rostre misericordiós de Déu i aquest és l’únic que fa llum fins en les foscors humanes mes intenses.