En resposta a les preguntes que alguns feligresos m’han fet arribar respecte a la primera eutanàsia practicada a l’Hospital Residència Sant Camil del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès-Garraf, centre de titularitat i gestió pertanyent a la sanitat pública, i des del respecte i la proximitat al sofriment de les persones malaltes i dels seus entorns familiars, sanitaris i comunitaris, voldria oferir als fidels catòlics de la diòcesi una paraula aclaridora i d’orientació davant aquest tipus de situacions:
La fe de l’Església afirma que la vida humana és un do confiat a la nostra cura, no una possessió disponible segons criteris d’utilitat o de «qualitat de vida». La Carta de la Congregació per a la Doctrina de la Fe Samaritanus Bonus (2020), sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida, sosté amb rotunditat que «l’eutanàsia és un crim que cap llei humana no pot pretendre legitimar» (IV, 1).
Al seu torn, la Declaració Dignitas Infinita (2024), sobre la dignitat humana, publicada pel mateix Dicasteri, recorda que la dignitat ontològica de tota persona “roman sempre” i no es perd per malaltia, fragilitat o sofriment; per això, convertir la mort en objectiu d’una intervenció mèdica suposa una greu vulneració d’aquesta dignitat. La legalització d’aquestes pràctiques en alguns països no les converteix en moralment lícites: «el fet que una pràctica sigui legal no la fa moralment bona» (n. 12). La llei espanyola que autoritza l’eutanàsia, i les resolucions judicials que en van imposar la pràctica a l’Hospital Residència Sant Camil del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès-Garraf, no arriben a canviar la veritat moral de l’acte, un acte aliè a la voluntat i als principis de la institució camil·liana.
Els religiosos camils, en tant que responsables del servei d’atenció religiosa catòlica de l’Hospital, van acompanyar la jove Noelia Castillo des del seu ingrés fins on els va ser possible en una situació personal i familiar complexa, des del respecte, la proximitat i l’assistència religiosa. Van fer el que van poder perquè el desenllaç fos un altre. Treballen per una cultura i una assistència humanitzada i respectuosa de la vida i de la seva cura en tota circumstància.
Tal com vaig fer en el seu moment, em remeto a la nota del 26 de març, de la Subcomissió episcopal de família i defensa de la vida de la CEE, on s’indica que l’eutanàsia “suposa una derrota social quan es presenta com a resposta al sofriment humà”. La resposta adequada no passa per eliminar el qui pateix, sinó per alleujar el seu dolor, acompanyar-lo i cuidar-lo amb tota la dignitat i la dotació de mitjans que mereix. Aspecte, aquest, ben necessitat de millora en recursos humans i de pressupost per part del nostre servei públic de salut.
L’Evangeli de la vida és al centre del missatge de Jesús. Reitero el compromís de la nostra diòcesi amb la cultura de la vida i convido els fidels catòlics a discernir i actuar amb coherència amb aquest ensenyament sobre el valor i el caràcter inviolable de la dignitat de tota vida humana cada dia; i, tot i navegar contracorrent, a anunciar-ho com una bona notícia als homes i dones del nostre temps.
Sant Feliu de Llobregat, 2 d´abril de 2026
+ Xabier Gómez, OP
Bisbe
