L’hospitalitat ha tornat benaurada del pelegrinatge de setembre. Els prop de 450 participants han trobat a Crist a través de l’ajuda a les persones malaltes o amb discapacitat. Tots van respondre a la crida de Maria i van pelegrinar a Lourdes a la recerca d’Esperança. Els que han pelegrinat amb l’hospitalitat entenen per què no hi ha cap indret del món que es pugui definir amb adjectius tan tendres i bonics com és Lourdes. Un es pot preguntar com pot ser que el lloc més Feliç de la terra estigui ple de persones malaltes. Com és que l’autèntica vida la trobem al costat de les persones amb discapacitat. I la resposta és perquè l’amor ens iguala i ens fa germans. Lourdes és estimar i sentir-se estimat. L’amor de Lourdes és autèntic perquè és l’amor de Crist. En els pelegrinatges descobrim que Crist ens estima, que tot ho ha fet per nosaltres i que està al nostre costat en les dificultats. I això és ser Cristià, és sentir-se estimat per Déu. L’hospitalari és tot aquell que regala l’amor de Crist al germà que té al costat i així el fa florir i el converteix en aliment de vida eterna.
Tot això és possible si ho fem al costat de l’Església. Per aquest motiu després de la Missa internacional l’hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa va entregar una placa al nostre estimat bisbe Mons. Agustí Cortés Soriano on podem llegir «per una vida dedicada al servei dels més necessitats». Els Hospitalaris agraeixen de cor l’acompanyament religiós i espiritual que ens dona el nostre bisbe. El seu testimoni de vida és un exemple per tots nosaltres. Al seu costat hem descobert un gran mestre que ens ensenya que mai perdrem l’amor de Crist. Seguim doncs la crida de Maria i construïm una església que entengui que els pobres i els necessitats són el seu veritable Tresor.
Pel seu interès, reproduïm l’homilia que va pronunciar, el 28 de setembre passat, el nostre bisbe Agustí Cortés, durant la missa feta a la gruta del Santuari de la Mare de Déu de Lourdes.
Benvolguts germans:
Sabem que la Mare de Déu està ben contenta de veure’ns aquest matí a casa seva, en questa cova que Ella va voler que fos lloc de trobada familiar. Som al lloc on busquem sentir-nos a prop del seu Fill Jesucrist, amb ella al costat y amb els germans, tot formant comunitat, dins l’Església, Poble de Déu.
Ella, la Mare de Déu, està contenta i nosaltres també. Però som conscients que moltes persones no participen d’aquest goig. Perquè no son pocs el qui a la vida de cada dia, el contacte amb la malaltia, en veure tants malalts o persones amb discapacitats, alguns patint força, reaccionen amb mala cara, amb tristesa, desànim o indignació i rebel·lia… o reaccionen potser fugint, buscant compensacions, girant la mirada…
Si us heu fixat, hem escoltat una primera lectura, del llibre del Antic Testament anomenat Cohèlet, que ens deixa un mal regust. Cohèlet era un “savi” del segle tercer o quart abans de Crist, molt pessimista. Deia que tot lo bo que ens agrada i dóna alegria, totes les persones fortes i hàbils, acaben morint; després de molts treballs tot acaba decaient i morint. ¿Cóm mantenir-nos alegres i feliços? L’únic que hem de fer, afegeix, és gaudir del que tenim, sense esperar res més: “el fil de plata, que sosté la vida, es tallarà, el llantió d’or de la salut s’esberlarà, la gerra de la font s’esmicolarà…”
Avui hi ha molta gent que pensa així. I si vingués aquesta gent i ens veiés aquí, celebrant l’Eucaristia, escoltant la Paraula, pregant junts, cantant, lloant Déu, Jesucrist i la seva Mare, compartint la pau i la alegria… pensarien que estem bojos o que hem estat enganyats o que som ignorants.
Aquesta reacció no ens ha d’estranyar. L’Església des del primer moment de la seva existència, el dia de la Pentecosta, ja sentia com la gent, en veure la conducta el deixebles, deia “què és això… potser el vi se’ls ha pujat al cap? Nosaltres ¿què els hi diríem? Crec que poques paraules. Tanmateix, aquí, a Lourdes no cal donar massa explicacions. Potser només diríem que el nostre goig i la nostra pau no són una ficció; no són efecte psicològic, sinó sentiments ben sincers. ¿Cóm explicar el que vivim quan tornem a casa i gaudim de l’acollida i la presència de l’amor gratuït que, tot procedint dels pares, es comparteix amb els germans? Recordar i reviure l’amor, que ens ofereix la mare, és la medicina més eficaç; la resposta més adient a la solitud i al defalliment que ens amenaça el transcurs de la vida; aquest record significa la guarició de la tristesa que ens domina quan estem davant la perspectiva del sofriment i, fins i tot, de la mort.
Potser el més estrany i escandalós per als que ens miren amb ulls del món, és que aquí no dissimulem ni amaguem el sofriment. Hem rebut de Jesús per mig de Maria, el gran do de trobar sentit al sofriment i viure’l sense perdre l’esperança. Tot desitjant superar-lo amb esforç generós, hem aprés a acceptar el sofriment com ho va fer Jesús i la seva Mare. Avui escoltem en boca de Jesús a l’Evangeli de Sant Lluc aquelles paraules que deixaven bocabadats als deixebles: “Com que tothom s’admirava de tot el que feia, Jesús digué als seus deixebles: –Graveu bé aquestes paraules dins vostre: el Fill de l’home ha de ser entregat en mans dels homes. Però ells no entenien què volia dir. Els era amagat el significat d’aquestes paraules. I tenien por de fer-li preguntes sobre això.”
Tot i l’èxit de Jesús per les seves paraules i les seves accions, com ara la guarició de tants malalts o persones amb discapacitats, Ell tenia molt clar que havia de patir, no tant per malaltia natural, sinó a causa del pecat de la humanitat. I així ho feia saber als deixebles. Volia que els deixebles, és a dir, nosaltres, no només el coneguéssim, sinó que el seguíssim, sobre tot quan ens toqui patir a nosaltres.
En aquest seguiment de Jesús tenim al costat la seva Mare, veritable mestra en l’escola de aprendre a saber estar a prop del qui pateix i aprendre a portar el propi sofriment sense perdre l’alegria profunda. Ella o va demostrar palesament quan va romandre al peu de la Creu, al costat del seu Fill, quan Ell arribava al cimal del sofriment i de la mort.
Aquí reproduïm simbòlicament aquesta escena. Tots, en efecte, som part del Cos de Crist, crucificat i gloriós alhora, que Jesús donà a Maria al peu de la Creu en la persona del deixeble Sant Joan, per què el cuidés como a mare. El Cos Místic de Crist que rebé en aquell mateix moment, la missió d’acollir a Maria a casa seva…
Germans, ens ha convocat l’Esperit en aquest lloc per reviure l’alegria de creure i esperar, entomant els reptes de la vida, de vegades difícils. L’Esperit ens ha portat per tal que a prop de Maria ens deixem encomanar per aquella alegria que el món de vegades no entén, però que a nosaltres ens fa viure i transmetem als nostres germans.
Bisbe Agustí Cortés Soriano
