” ‘Allà on ens necessites” expressa voluntat de ser-hi i implicar-se. On i per què, a l’Església, conforma la identitat de Càritas, malgrat que la resposta des del compromís concret que ens demana seguir a Jesús no hauria de ser exclusiva de l’exercici de la caritat”, tal com ens diu Ramon E. Carbonell, Director de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat. Precisament, el proper diumenge 2 de juny, s’escaurà la celebració de Corpus Christi, tot i que la festivitat és aquest dijous 30 de maig, i coincideix amb la Jornada de la Caritat que organitzen les Càritas amb seu a Catalunya, entre les quals hi ha la de la nostra diòcesi. Al Full Dominical d’aquest diumenge 2 de juny hi haurà un extra dedicat a aquesta Jornada.

Compromís i Comunitat 

Amb tot, aquest exercici cal que sigui concret segons el que rebem de mirar l’altre als ulls, sentint-nos des del cor germans en el seu patiment, en les seves angoixes i les seves necessitats. Però també sentint-nos germans en les seves plenes capacitats, potencialitats i fins i tot somnis. Estar disponible, i m’atreveixo a dir també disposat a aquesta actitud, ens demana deixar de ser sols jo per deixar ser a l’altre i amb l’altre, escoltar molt i parlar poc, posar-me al seu costat i oferir de caminar junts si l’altre ho vol. Ens demana passar del “jo” i del ”ell” al “nosaltres”. 

“Obrir el camí a l’esperança” que reclama la campanya d’enguany de Corpus de Càritas s’ha de fer concret. La memòria del 2023 que presenta Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, amb el conjunt de la trentena de Càritas parroquials i interparroquials i de les comunitats que hi ha al darrere, és el reflex d’aquesta concreció. Les moltes persones voluntàries i contractades, els rectors de les parròquies, la pròpia diòcesi en el seu conjunt, ajuden a fer-ho possible no pas amb el pretext d’assolir grans èxits o resultats, sinó d’oferir testimoni viu d’una Església que ha d’estar sempre al costat dels exclosos, ferits i vulnerables. Per això, Càritas, a qui ho demana, ofereix primerament la mà i escolta, i després, si es pot, ajuda material o econòmica. 

Penso, però, que cal un pas més en aquesta resposta. La inclusió social de cada persona, d’aquí o de lluny, i les seves possibilitats de vinculació, no hem d’esperar que es doni sols en la comunitat social. També ha de tenir lloc a les nostres comunitats parroquials, de dins cap enfora, perquè per conformar les plenes capacitats de cada ésser i les seves potencialitats, hi té un paper primordial l’espiritualitat i la cura i creixement interior, a banda de saber-se part d’una comunitat. L’acció de Càritas, des de la mirada de l’acompanyament i les necessitats concretes de les persones que acollim, i que implica al seu voluntariat i personal contractat, s’ha de poder complementar recíprocament amb tot allò que pot oferir una comunitat més àmplia a l’entorn d’una parròquia. Si no, quin sentit té tot plegat? 

Ramon E. Carbonell Pujol 

Director de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat 

Et recomanem