Homilia de fra Xabier Gómez García, OP, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, a l’eucaristia del Dimecres de Cendra.

Catedral de Sant Llorenç, 18 de febrer de 2026

Germans i germanes,

Avui la cendra ens toca el front i el cor. Ens diu que som fràgils, sí, però sobretot que som estimats i cridats. Enmig d’aquesta veritat senzilla, ressona la frase tallant de Léon Bloy: «Només hi ha una tristesa, la de no ser sant». Pot semblar excessiva. N’hi ha tantes, de tristeses! Malalties, ruptures, soledats, precarietats… Per què Bloy s’atreveix a dir que n’hi ha una, l’única, que pesa de debò?

Bloy no menysté els dolors humans. El que afirma és que la font més fonda de la tristesa és viure per sota de la pròpia vocació, renunciar, sense adonar-nos-en, a la plenitud per a la qual hem estat creats. Déu no ens ha pensat per a la grisor interior, ni per a anar tirant; ens ha pensat per estimar i ser estimats a la mesura de Crist. I això, en llenguatge cristià, es diu santedat.

La santedat no és un podi ni una façana de virtuts: és una amistat teixida per les Benaurances. És deixar que la vida de Déu entri a la nostra vida fins que, a poc a poc, el seu Cor i el nostre es vagin sincronitzant (Cor ad cor). Per això, “no ser sant” no vol dir “no ser perfecte”, cosa impossible, sinó no obrir la porta a aquesta amistat.

Ara bé, aquesta tristesa —dita així, sense maquillatge— pot ser una gràcia. La Quaresma comença just en aquest punt: no per enfonsar-nos, sinó per a desvetllar-nos. La cendra no és una condemna, és un despertador: “Recorda qui ets i a qui pertanys. Recorda Qui t’estima”. Hi ha una tristesa que tanca, el pecat que ens encongeix i ens aïlla, i hi ha una tristesa que obre la gràcia i que reconeix: “Senyor, m’he acostumat a poc; fes-me desitjar el molt que tu em promets”. Aquesta segona tristesa del “dolor del pecat”, la tristesa segons Déu, és com un llindar: quan la travessem, comença la conversió.

Què passa dins nostre quan ens deixem tocar per aquesta tristesa bona? Humanament, ens posa en contacte amb les nostres fragilitats i febleses. Ens baixa del pedestal de l’“ego”, del “ja estic bé” i ens reconcilia amb la realitat: necessitem aprendre, demanar perdó, començar de nou. Ens fa més humils i, per tant, més lliures. Desarma la rigidesa, desinfla l’orgull, adoba el terreny perquè hi neixin relacions de confiança amb Déu i entre nosaltres. I, curiosament, apareix també un bri d’humor: el que neix quan ja no necessitem fer-nos els impecables i podem riure’ns una mica de les nostres manies.

Espiritualment, aquesta tristesa es converteix en set de Déu. De cop, l’Evangeli no és un codi, sinó una veu: “Torna a mi de tot cor”. I el cor, que havia anat fent amb el pilot automàtic, torna a bategar. Llavors l’oració no és una obligació pesada, sinó un lloc on respirar; els sagraments no són tràmits, sinó trobades; la Paraula no és teoria, sinó aliment. Quan reconeixem que no podem sols, l’Esperit Sant —sempre discret— té espai per fer nova la vida.

Potser algú dirà: “D’acord, però ‘ser sant’ em sona molt lluny”. Mirem-ho d’una altra manera: sant és qui deixa que l’amor sigui la mesura, avui, aquí, amb el que soc i amb el que tinc. Sant és qui es deixa perdonar i, perdonat, comença. Sant és qui gasta el temps en allò que dona vida; qui tria la bondat quan la reacció fàcil seria la duresa; qui prefereix acollir abans que etiquetar. La santedat té gust de vida normal transfigurada per una Presència.

I és aquí on la tristesa de Bloy es converteix en ocasió de maduresa. Perquè madurar no vol dir acumular anys, sinó aprendre a estimar. La tristesa de “no ser sant” ens posa davant del desajust entre el que desitgem i el que vivim; però, en lloc de desesperar-nos, ens empeny a fer el pas que toca. Ens educa el desig amb paciència: ens ensenya a discernir què és essencial i què és soroll; a ordenar la gana del cor perquè no confongui felicitat amb entreteniment, plenitud amb immediatesa. I, al mateix temps, ens fa més sensibles al sofriment dels altres: qui descobreix la pròpia pobresa deixa d’anar pel món amb el dit acusador i comença a acompanyar.

Fixeu-vos com la litúrgia d’avui és delicada: no ens diu “sigueu perfectes demà”, sinó “torneu”. Torneu a la font. Torneu al silenci on el Pare us mira. Torneu a la tendresa que us recompon. Torneu a la Taula on el Senyor es dona perquè el seu Amor us doni forma. Torneu a la Reconciliació, on la tristesa es diu pel seu nom i es transforma en pau. Tot això no s’improvisa de cop; és el camí de la Quaresma. Però, el que el fa possible no és la nostra empenta, sinó la seva misericòrdia.

Potser alguns arrossegueu tristeses fondes que no s’esvaeixen amb quatre paraules. Precisament per vosaltres, per tots, vull dir avui amb suavitat: no us acostumeu al poc. No us resigneu a una vida sense fondària. No tanqueu la porta a la santedat, que és sinònim de vida plena. Encara que tot sembli petit, hi ha un sí de Déu sobre la vostra història. I aquest sí és més fort que qualsevol no: més fort que la culpa, que el cansament. Si avui aquesta frase de Bloy us fa alguna ferida, deixeu que això sigui medicina.

Arribarem a Pasqua. I la llum del Ressuscitat farà brillar la glòria del que avui sembla cendra. Mentrestant, caminem sense pressa i sense pausa, amb la tristesa bona convertida en desig i el desig en pregària. I, des de la pregària, la caritat, l´amor desinteressat. Deixem que l’Esperit i la gràcia vagin fent —com sap fer Ell— la feina fina: ajuntar el cor trencat, eixamplar-lo, encendre’l.

Bona i santa Quaresma!