16 anys de l’inici del ministeri episcopal del bisbe Agustí a la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat.

 

Permeteu aquesta llicència: El Bisbat de Sant Feliu de Llobregat és una diòcesi adolescent, donat que ja té 16 anys de vida. Com el seu bessó, el Bisbat de Terrassa. Tots dos van néixer l’any 2004, amb la butlla del papa sant Joan Pau II del 15 de juny. El 12 de setembre d’aquell any Mons. Agustí Cortés Soriano iniciava el seu camí com a primer bisbe de la nova diòcesi, al costat del Poble de Déu d’aquestes terres.

La Mercè, l’Ignasi, la Roser i Mn. Jordi ens ajuden a fer una mirada panoràmica a aquests anys:

L’Ignasi Segura, de Sant Boi de Llobregat, era precisament un adolescent quan va començar a caminar el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat: “Recordo la forta intensitat de diversos sentiments col·lectius durant aquells temps: l’any anterior, les grans mobilitzacions contra la guerra; al març de 2004, el dolorós impacte per l’atemptat de l’11-M; i a partir de l’abril, les controvèrsies d’opinió al carrer i a l’aula sobre certs temes socials i morals. Jo tot just començava 4t d’ESO i em recordo com a adolescent tossut intentant trobar respostes clares a les grans preguntes de la vida. I d’altra banda recordo el Sermó de la muntanya, potser el més autèntic que vaig escoltar aquell any, al final d’unes catequesis per a joves i adults.

La Mercè Lajara, del Prat de Llobregat, expressa un sentiment bastant estès d’aquells inicis: “Hi ha haver una certa sensació de dol, ja que la nostra història de creients s’arrelava a la Arxidiòcesi de Barcelona on havíem nascut i crescut en la fe. Però després crec que la il·lusió i l’esperança es van anar fent cada cop més presents”. S’assembla al que diu la Roser Pons, de Vilafranca del Penedès, que ho recorda com “un gran repte, un camí que començava, que no seria pas fàcil, però la gent tenia ganes de treballar i acompanyar el que seria el nostre bisbe”.

Els records d’aquells inicis s’entrellacen amb la vida personal de cadascú. Mn. Jordi Tres, fill de Sant Vicenç dels Horts estava era seminarista, aquell 2004: “Les primeres impressions són determinants. Recordo que el primer dia que vaig poder saludar al meu futur bisbe Agustí per presentar-me fou a Santa Maria del Mar. Al apropar-m’hi, abans de dir-li res, ell em va saludar pel meu nom i em va preguntar pel rector de la meva parròquia. Va ser un moment esperançador i de joia”.

Al voltant del 10è aniversari es va realitzar tota una reflexió diocesana, per discernir el camí pel qual l’Esperit Sant vol guiar aquesta Església local, i així, pas rere pas, hem arribat al present.

Com veus avui la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat? “Jo la veig viva!”, exclama la Roser amb força. I a Mn. Jordi li surt del cor: “L’Església de Sant Feliu és molt bonica!”. “Camina entre la il·lusió del primer moment i del ‘tot està per fer’ i les ganes de ser fidels a l’Esperit, ara que les estructures ja són consolidades”, en paraules de la Mercè i en sintonia amb la Roser, que reconeix que “les delegacions són un punt de referència després d’aquests anys”.

“Malgrat les nostres febleses fem camí amb el bon Déu que tant ens estima –apunta Mn. Jordi–. Amb els nostres vasos de terrissa i sobretot amb el tresor de la Gràcia i tendresa de Jesucrist anem creixent com un gra de mostassa”.

Aquests anys de vida de la diòcesi coincideixen amb els de l’Ignasi recorrent un itinerari de fe, en una comunitat neocatecumenal a la parròquia, i ara veu la nostra Església diocesana com un regal, perquè en ella troba, entre altres coses, “una Església concreta d’aquest segle XXI al lloc on visc: el cos de Crist, real, amb cara i ulls, format per persones, famílies, comunitats, parròquies, grups, congregacions, etc., amb una gran riquesa de dons i carismes”.

Eixamplant els nostres horitzons, segons la Mercè, “hem de fer nostres i reals algunes de les expressions del Sant Pare, com la de no «balconear», no mirar la realitat des de lluny. Hem de sortir a les perifèries i fer arribar el missatge del Crist a tots aquells que viuen en el nostre bisbat i als qui encara no ha arribat de forma eficaç la Bona Nova”. En aquest sentit, fins i tot la posició geogràfica de la nostra diòcesi, en la perifèria de la gran ciutat, pot ser una sort, considera l’Ignasi, “perquè permet anar fent en silenci, sense voler ser el centre d’atenció”. També ell reconeix que la nostra és una “Església que potser aparentment envelleix i es va reduint en nombre de persones, però que al mateix temps, per gràcia de l’Esperit Sant, s’enforteix en la comunió i la senzillesa”.

Donant gràcies a Déu i amb tot el significat més ple de l’expressió, ens desitgem que sigui PER MOLT ANYS!