Al mes de novembre, en què tradicionalment l’Església recorda els fidels difunts, el papa Francesc ens convida a pregar amb ell per tots aquells que han perdut un fill. Pares i mares que han experimentat un dolor “especialment intens” i més enllà de tota lògica humana, perquè -com recorda el pontífex al videomissatge que acompanya la seva intenció de pregària- “viure més temps que el teu fill no és natural”.
Un dolor que et deixa sense paraules
Estem tan poc preparats per sobreviure a la mort d’un fill, observa el papa Francesc al Vídeo del Papa d’aquest mes de novembre, que ni tan sols el nostre diccionari no té una paraula adequada per descriure aquesta condició de vida. “Fixeu-vos que un cònjuge que perd l’altre és un vidu o una vídua. Un fill que perd un pare, és un orfe o una òrfena. Hi ha una paraula que ho diu. Però un pare que perd un fill… no hi ha cap paraula. És tan gran el dolor que no hi ha cap paraula”.
No hi ha una paraula, ens recorda el Papa, entre altres coses, perquè davant de la pèrdua d’un fill o una filla, les paraules “no serveixen”. Ni tan sols les «d’ànim», que «de vegades són banals i sentimentals», i que, «dites amb la millor intenció, per descomptat, poden acabar engrandint la ferida». La resposta és, per tant, una altra: més que parlar a aquests pares, “cal escoltar-los, estar a prop seu amb amor, cuidant aquest dolor que tenen amb responsabilitat, imitant la manera com Jesucrist consolava els que estaven afligits”.
Renéixer del dolor
El papa Francesc recorda que algunes famílies, “després de patir una tragèdia tan terrible com aquesta, han renascut en l’esperança”: la clau va ser el suport de la fe, la presència d’aquest “esperit consolador” que el Papa invoca en la intenció d’oració per a portar “la pau del cor”. Alguns figuren entre els protagonistes del Vídeo del Papa d’aquest mes, que reuneix històries de gran dolor i esperança.
Hi ha el dolor de Serena, que es va llançar als braços del Papa Francesc a l’hospital Gemelli per plorar la seva petita Angèlica, que acabava de morir d’una malaltia genètica. Hi ha el de la Luca i la Paola, els pares de Francesco, atropellat per un cotxe quan tenia 18 anys, l’octubre del 2022: no ha passat un dia des d’aleshores sense que tornin al lloc de l’accident, o portin una flor a la tomba. També hi ha la de Yanet, mare de William, assassinat als 21 anys per les bandes pel seu compromís contra la violència.
Però no hi falten imatges d’esperança. Com les del grup Naím, nascut al si de la comunitat de Romena, on un cop al mes es reuneixen amb famílies que han perdut un fill. Naïm pren el seu nom del lloc no lluny de Natzaret on Jesús es troba amb una vídua l’únic fill de la qual ha mort, i sense paraules toca el taüt del nen mort: un senyal que els gestos, davant d’un dolor tan gran, expliquen molt més que les paraules.





