L’Iñaki Lasterra i la Clara Pastor confessen que no són superherois, només l’amor de Crist els urgeix a tornar a Ucraïna. Mantenen el contacte amb persones de Kíiv, algunes van abandonar el país, altres s’han quedat. Però el fet que és un país en què la guerra ha omplert d’odi el cor dels ucraïnesos vers els russos i el vistiplau de les autoritats eclesials consultades els anima a retornar per ser portadors de la pau en la Creu de Jesucrist.
Van marxar de Sant Vicenç dels Horts com a família missionera fa 16 anys, llavors acompanyats dels tres fills grans, el Daniel, el Xavier i la Glòria. Després van venir la Inés, el David, l´Elisabet, l´Anna, el Joan, el Pau, la Maria i la Raquel. Inicialment van estar a Novosibirsk (Sibèria), i després han viscut a les ciutat ucraïneses d’Odessa i Kíiv.
La Clara i l’Iñaki sempre diuen que la comunitat neocatecumenal de la qual formen part són el cos i ells, les cames; sense els seus germans no són ningú. Des del dia que van sortir del país, al poc de començar la guerra, i fins avui han pogut viure i pregar amb la seva comunitat i viure aquests mesos de patiment i incertesa recolzats i confortats. També han pogut gaudir de moments d’alegria com ara la primera comunió de l´Anna.
L’Iñaki és enginyer mecànic i treballa a distància per a una empresa suïssa de tecnologia, tant a Ucraïna com durant aquests mesos des de Sant Vicenç dels Horts; la Clara és filòloga i just ha assolit el nivell C de rus en aquest temps. Els fills grans en arribar a Catalunya van continuar les classes a la Universitat per via telemàtica. Els petits, en arribar van ser escolaritzats, però alhora han continuat la formació a Ucraïna a distància.
Des de març, la família ha pogut compartir la seva experiència missionera en diversos fòrums: El pares, amb una representació dels fills van visitar el bisbe Agustí per tal d’explicar la seva situació allà i les motivacions que tenien. Els fills grans han donat testimoni en diferents espais, per exemple a l’escola La Immaculada, de la situació del país i quina era la missió de la família allà.
Després d’aquests mesos a casa nostra, han decidit de tornar a Ucraïna: “Sentim que Déu ens crida tot i la nostra debilitat i veiem que som instruments seus. Som un petit llapis a la mà de Déu, com deia la mare Teresa de Calcuta”, deien. El passat 22 de setembre, en el marc d’una celebració de la Paraula, es va pregar i demanar la benedicció de Déu sobre ells, perquè tinguin la fortalesa i la saviesa que regala l’Esperit Sant. Un moment especial on van experimentar la proximitat i la comunió amb tota la comunitat parroquial de Sant Antoni de Pàdua.
Ara, des de principis d’aquest mes d’octubre, la família es troba de nou a Kíev. Que puguin ser testimoni de l’amor de Déu i signe d’esperança per al poble ucraïnès enmig de la situació de guerra i de mort que es viu allà.
