MISSA EXEQUIAL PEL DIFUNT PONTÍFEX ROMÀ FRANCESC
Homilia de la seva Eminència el Card. Giovanni Battista Re, Degà del Col·legi Cardenalici
Plaça de Sant Pere, dissabte 26 d’abril del 2025
En aquesta majestuosa plaça de Sant Pere, on tantes vegades el papa Francesc va celebrar l’Eucaristia i va presidir grans trobades durant aquests dotze anys, estem reunits en oració al voltant de les seves restes mortals amb el cor trist, però sostinguts per les certeses de la fe, que ens assegura que l’existència humana no acaba a la tomba, sinó a la casa del Pare. En nom del Col·legi Cardenalici, us agraeixo cordialment a tots la vostra presència. Amb intens sentiment dirigeixo una salutació deferent i un agraïment viu als caps d’Estat, caps de govern i delegacions oficials que han vingut de molts països per expressar afecte, veneració i estima pel papa que ens ha deixat.
El plebiscit d’expressions d’afecte i de participació, que hem vist aquests dies després del pas d’aquesta terra a l’eternitat, ens diu quant ha tocat les ments i els cors l’intens pontificat del papa Francesc. La seva última imatge, que romandrà als nostres ulls i als nostres cors, és la de diumenge passat, solemnitat de Pasqua, quan el papa Francesc, malgrat greus problemes de salut, va voler impartir la seva benedicció des del balcó de la Basílica de Sant Pere i després va baixar a aquesta plaça per saludar des del papamòbil obert tota la gran multitud.
Amb la nostra pregària ara volem encomanar a Déu l’ànima del nostre estimat pontífex, perquè li concedeixi la felicitat eterna a l’horitzó lluminós i gloriós del seu immens amor. Ens il·lumina i ens guia la pàgina evangèlica, en què va ressonar la pròpia veu de Crist en interrogar el primer dels apòstols: «Pere, m’estimes més que aquests?». I la resposta de Pere va ser ràpida i sincera: «Senyor, tu ho saps tot; tu saps que t’estimo!». I Jesús li va confiar la gran missió: «Pastura les meves ovelles». Aquesta serà la tasca constant de Pere i dels seus successors, un servei d’amor a l’estela del Mestre i Senyor Crist que «no havia vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida en rescat per tothom» (Mc.10,45).
Tot i la seva fragilitat i patiment últims, el papa Francesc va triar recórrer aquest camí de lliurament fins a l’últim dia de la seva vida terrenal. Va seguir les petjades del seu Senyor, el bon pastor, que va estimar les seves ovelles fins a donar-los la vida. I ho va fer amb força i serenitat, prop del seu ramat, l’Església de Déu, recordant la frase de Jesús citada per l’apòstol Pau: «Hi ha més alegria a donar que a rebre» (Fets, 20,35). Quan el cardenal Bergoglio, el 13 de març de 2013, va ser elegit pel conclave per succeir el papa Benet XVI, tenia a l’esquena els anys de vida religiosa a la Companyia de Jesús i, sobretot, estava enriquit per l’experiència de vint-i-un anys de ministeri pastoral a l’arxidiòcesi de Buenos Aires, primer com a arquebisbe. La decisió de prendre el nom de Francesc va aparèixer immediatament com l’elecció d’un programa i un estil en què volia basar el pontificat, buscant inspirar-se en l’esperit de sant Francesc d’Assís. Conservà el seu temperament i la seva forma de lideratge pastoral, i de seguida va donar l’empremta de la seva forta personalitat al govern de l’Església, establint un contacte directe amb les persones i les poblacions, desitjós d’estar a prop de tots, amb una marcada atenció a les persones en dificultat, gastant-se sense mesura, especialment pels darrers de la terra, els marginats. Va ser un papa enmig de la gent, amb el cor obert a tothom. Va ser també un papa atent a allò nou que sorgia a la societat i a allò que l’Esperit Sant suscitava en l’Església. Amb el seu vocabulari característic i amb el seu llenguatge ric en imatges i metàfores, sempre buscava il·luminar els problemes del nostre temps amb la saviesa de l’evangeli, oferint una resposta a la llum de la fe i animant-nos a viure com a cristians els reptes i les contradiccions d’aquests nostres anys de canvi, que li agradava qualificar de «canvi d’època».
Tenia una gran espontaneïtat i una manera informal de dirigir-se a tothom, fins i tot a les persones allunyades de l’Església. Ric en escalfor humana i profundament sensible als drames d’avui, el papa Francesc compartia veritablement les angoixes, els patiments i les esperances del nostre temps de globalització, i es lliurava a reconfortar i animar amb un missatge capaç d’arribar al cor de les persones de manera directa i immediata. El carisma d’acollida i escolta, unit a una manera de comportar-se pròpia de la sensibilitat actual, va tocar els cors, buscant despertar les energies morals i espirituals. La primacia de l’evangelització ha estat la guia del seu pontificat, difonent, amb una clara empremta missionera, l‘alegria de l’Evangeli, que fou el títol de la seva primera Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium. Una alegria que omple de confiança i esperança el cor de tots els qui posen la seva confiança en Déu. El fil conductor de la seva missió també ha estat la convicció que l’Església és una llar per a tothom; una llar amb les portes sempre obertes. Ha recorregut repetidament a la imatge de l’Església com un «hospital de campanya» després d’una batalla en què hi ha hagut molts ferits; una Església desitjosa d’ocupar-se amb determinació dels problemes de la gent i de les grans afliccions que fereixen el món contemporani; una Església capaç d’inclinar-se sobre cada home, més enllà de qualsevol credo o condició, guarint les ferides. Són innombrables els seus gestos i exhortacions a favor dels refugiats i els desplaçats. També ha estat constant la seva insistència a treballar a favor dels pobres.
És significatiu que el primer viatge del papa Francesc anés a Lampedusa, una illa símbol del drama de l’emigració amb milers de persones ofegades al mar. En la mateixa línia va ser el seu viatge a Lesbos, amb el patriarca ecumènic i l’arquebisbe d’Atenes, així com la celebració d’una missa a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Dels seus quaranta-set ardus viatges apostòlics, quedarà per a la història el que va realitzar a l’Iraq el 2021, desafiant tots els riscos. Aquella difícil visita apostòlica va ser un bàlsam a les ferides obertes del poble iraquià, que tant havia patit per l’obra inhumana de l’ISIS. També va ser una jornada important per al diàleg interreligiós, una altra dimensió rellevant de la tasca pastoral. Amb la visita apostòlica el 2024 a quatre nacions d’Àsia-Oceania, el papa va arribar a «les perifèries més perifèriques del món».
El papa Francesc va posar sempre al centre l’evangeli de la misericòrdia, subratllant repetidament que Déu no es cansa de perdonar-nos: perdona sempre sigui quina sigui la situació de qui demana perdó i torna al camí recte. Va voler el Jubileu extraordinari de la misericòrdia, subratllant que la misericòrdia és «el cor de l’evangeli». Misericòrdia i alegria de l’evangeli són dues paraules clau del papa Francesc. Davant del que va anomenar «la cultura del descart», va parlar de la cultura de la trobada i de la solidaritat. El tema de la fraternitat ha recorregut tot el pontificat en tons vibrants. A la seva carta encíclica Fratelli tutti va voler revifar una aspiració mundial a la fraternitat, perquè tots som fills del mateix Pare que és al cel. Amb força ens recordava sovint que tots pertanyem a la mateixa família humana. El 2019, durant el seu viatge a la Unió dels Emirats Àrabs, el papa Francesc va signar un document sobre la «Fraternitat humana per a la pau mundial i la convivència comuna», recordant la paternitat comuna de Déu. Dirigint-se a homes i dones de tot el món, la carta encíclica Laudato sì va cridar l’atenció sobre els deures i la corresponsabilitat cap a la casa comuna. «Ningú no se salva sol».
Davant el desencadenament de tantes guerres els últims anys, amb horrors inhumans i innombrables morts i destrucció, el papa Francesc ha alçat incessantment la seva veu implorant la pau i cridant al seny, a la negociació honesta per trobar possibles solucions, perquè la guerra –ha dit– és només mort de persones, destrucció de cases. La guerra sempre deixa el món pitjor que abans: sempre és una derrota dolorosa i tràgica per a tothom. Construir ponts i no murs és una exhortació que va repetir moltes vegades, i el servei de la fe com a successor de l’apòstol Pere sempre s’ha unit al servei de la humanitat en totes les seves dimensions. En unió espiritual amb tota la cristiandat, estem aquí en gran nombre per pregar pel papa Francesc, perquè Déu l’aculli en la immensitat del seu amor. El papa Francesc solia concloure els seus discursos i trobades dient: «No us oblideu de resar per mi». Estimat papa Francesc, ara et demanem que resis per nosaltres i que des del cel beneeixis l’Església, beneeixis Roma, beneeixis el món sencer, com vas fer diumenge passat des del balcó d’aquesta basílica en una última abraçada amb tot el poble de Déu, però idealment també amb la humanitat que busca la veritat amb cor sincer i manté enlaire la torxa de l’esperança.
Foto: Conferència Episcopal Espanyola
