En conversa amb el P. Xavier Rodríguez Callao, sj, nou capellà encarregat en el centre penitenciar Brians 2, i també director espiritual al Seminari Conciliar.

Després de gairebé 29 anys de servei pastoral als centres penitenciaris de Brians 1 i Brians 2, Mn. Josep Maria Fabró ha deixat de col·laborar-hi en aquest any 2020. Un agraïment des del cor al seu servei pel Regne de Déu en favor de tantes persones durant aquestes quasi tres dècades.

En començar aquest nou curs ha iniciat la seva tasca com a capellà encarregat en Brians 2 el jesuïta P. Xavier Rodríguez Callao, nomenat per a aquest servei per part del bisbe Agustí.

Com és de suposar, el P. Xavier no és nou en aquest ambient. Ell mateix explica que tot va començar al seu noviciat, amb una experiència pastoral amb els nois i noies del Tribunal tutelar de menors. Des dels anys 70 i fins al 1983, una primera etapa, més localitzada a la Model, de Barcelona. Des de fa dotze anys, aproximadament, la seva col·laboració s’ha concretat als centres de Lledoners i Brians.

“El tu a tu, les hores que passes amb els interns, xerrant, escoltant… Això ha estat i és sobretot el meu servei”, diu el P. Xavier. “A la presó, com als hospitals, les persones experimenten un sotrac molt fort, i això els fa reflexionar, entrar dins d’un mateix i obrir-se a la transcendència”. Compartir-ho amb algú que els escolta esdevé una necessitat i per això la gent parla, s’obre i sorgeixen converses de molta confiança. “I si qui escolta és un capellà, se sinceren el doble. Jo he experimentat aquest salt en la meva acció pastoral en les presons, abans i després de ser ordenat” reconeix el P. Xavier.

I un fruit molt maco d’aquesta escolta i acompanyament són les conversions i els apropaments a la fe: a tall d’exemple, durant l’any 2019, sis interns de Brians 1 y 2 es van batejar, després de l’adequat procés de preparació.

Per altra part, la pastoral penitenciària no s’ha estalviat els reptes que la pandèmia planteja en tots els àmbits. Des de l’inici de l’estat d’alarma i fins mitjans del mes de setembre, no s’ha pogut celebrar culte als centres de Brians. Abans, l’eucaristia setmanal se celebrava els dissabtes, convocant els interns dels diversos mòduls, i durant la pandèmia s’ha evitat tot tipus de contacte més enllà dels propis de cada mòdul. Eren mesures necessàries per evitar els contagis a l’interior de la presó. Els voluntaris de la pastoral penitenciària tampoc poden accedir-hi, només ho fan els capellans, a més dels funcionaris i altres treballadors.

El dia de la Mercè, patrona dels privats de llibertat, no es va poder celebrar als centres de Brians la tradicional missa que moltes vegades ha presidit el bisbe Agustí, perquè continua vigent la limitació d’aplegar interns de diversos mòduls. Tanmateix, dissabte 26 i diumenge 27 es van celebrar les eucaristies a cada mòdul: més humils, menys nombroses, però amb la mateixa solemnitat.

L’experiència d’acompanyament del P. Xavier s’estén a més fora de la presó i, des d’aquest curs, a dins del Seminari Conciliar, ja que entre el nou equip de formadors nombrat pel cardenal Joan Josep Omella, ell és un dels dos directors espirituals.

Amb un toc d’humor, reconeix: “En el fons, tenen molts punts en comú: es tracta sempre d’acompanyament de persones, tancades per un jutge o bé que entren al Seminari i deixen tantes coses del món per voluntat pròpia”. I més seriosament aprofundeix: “Als seminaristes no se’ls ha d’acompanyar perquè no saben caminar sols… L’acompanyament és una manera de fer Església. Un més jove, per edat o per camí recorregut, necessita l’aportació d’un altre més veterà, però això no s’acaba mai. És una experiència d’enriquiment mutu, perquè reps molt  també del bagatge de vida de l’acompanyat”. I una última convicció: “Tothom necessita l’acompanyament, perquè som mals consellers de nosaltres mateixos. Jo també necessito un que m’acompanyi perquè em digui a mi el que jo aconsello a un altre. És una manera de fer comunitat, de fer Església”.